Sóc filla de llaurador. Un llaurador sense terres que va treballar i va cuidar la terra dels altres fins a l'últim dia de la seva vida. Terres d'horta, de marjal, i de secà. Cada dia, de manera irrenunciable. Mai va voler canviar a un ofici més estable i segur. Deia que es sentia lliure en mig de tarongers i garrofers. De dilluns a dissabte. I els diumenges ens portava a la muntanya amb els seus amics de tota la vida. Anàvem a les casetes de llaurança que ell coneixia per Comediana, el Pla de Pavia, o més a prop de la Serra Calderona. Quan no hi havia casa de llaurança, es sabia de memòria les ombres de les millors figueres, amb capacitat alguna per als més de vint que n'érem. En un lloc o en un altre passàvem el dia, amb la paella com a punt neuràlgic de la jornada, i al voltant de la qual s'organitzava tot. Abans de dinar, anàvem amb els “majors” a recollir llenya (i caragols moros i vaquetes, si havia plogut). Mon pare, que era el cuiner “oficial”, dedicava quasi el mateix temps a preparar el foc i condicionar la zona que a cuinar la paella. Mai perdia de vista les flames ni els canvis del vent, mostrava un respecte quasi ancestral pel foc durant tot el procés, i sempre tenia una garrafa d'aigua a prop, per si calia ruixar. Ja de vesprada, fèiem l'esperada excursió a la muntanya: Barranc de la Font del Salt, Aigua Amarga, la Clotxa,  la Font del Berro... Recorríem senders que ens dibuixaven els panxells com si portàrem calcetins de rombes, trobàvem aljubs d'aigües blanquinoses de sabor a pedra de rodeno, agafàvem te de muntanya, camamilla, timonet, fòssils, bellotes seques. Rosegàvem garrofes amb cara de fàstic recolzats en bastons fets amb rames seques, i “descobríem” racons que ningú havia vist abans. Una vesprada vàrem ser “els primers xiquets que xafàvem un tros de la Muntanya del Cavall”.

Em costa escriure amb este nus a la gola... El mateix nus de tots estos dies quan he vist com es cremaven els pulmons de València. Veia calcinar-se carrasques, pins, savines, i animals... Veia plorar a la gent de Cortés de Pallás, Dos Aguas, Macastre, Turís, Andilla, Les Alcubles, Sacanyet, Osset, Jérica... Veia horroritzada que era el final de La Vida en 50.000 hectàrees en les quals ja no existeix gens ni miqueta de alè vital... Com anem a respirar sense eixos arbres?... Es que els taulells faran la fotosíntesi?... Si al dramàtic mapa de la superfície ara cremada, s'afegeix el terrorífic mapa de la superfície urbanitzada de la costa de la Comunitat Valenciana, i sumem la certesa que tots dos són resultat de la mà de l'home, i que en esta mà està de totes totes la solució, t'entren ganes d'envair el Palau de la Generalitat i fiscalitzar la Baieta Presidencial amb la qual treuen llustre als grandeseventos. El document de treball de la FAO per al Maneig del Foc indica el mateix que han repetit estos dies els qui han estat atallant les flames en primera línia: “la prevenció d'incendis és sempre menys costosa que la seva extinció”. Aleshores, ¿quin és el problema?... Potser no han anat mai a la muntanya. O, pitjor encara, s'han oblidat d'ella.  S'ha cremat tot açò  Un aljub al terme de Nàquera   Pàgina de la FAO  Cant de l'enyor (basat en el Misteri d'Elx)