Los viernes al sol

  • WhatsApp
  • “¿Tú sabes por qué se le llaman las antípodas?... Porque significa lo contrario… Antípodas… Anti-podas… Locon-trario, lo opuesto que aquí… Allí hay curro, aquí no, allí follas, aquí, no… Antípodas… Seguro que esos cabrones van para allá… ¿Qué día es hoy?”. Los lunes al sol, de Fernando León de Aranoa, 2002.
    La parte fascinante de quedarte sin trabajo después de más de 25 años  trabajando sin parar es la recuperación absoluta del tiempo. De golpe te encuentras con el concepto ‘todo el día por delante’ que tanto soñaste cuando estabas ocupada y que tanto te acojona cuando estás parada. No me preguntes porqué, pero, el paro es un estado que tiene un punto de alucine, de pasmo, de fascinación, como he dicho antes... Estas como abobaó mirándolo todo a la vez que repites en voz bajita ‘esto-no-puede-estar-pasándome-a-mí’ cada vez que haces contacto con tu realidad…. ¿Sabes esas escenas de las películas cuando hay un pepinazo y de repente le dan al on de la cámara lenta y ves la explosión a dos por hora, que todo va muuuuy leeeeento, saltando por los aires o descomponiéndose en miles de partículas, y tú estás ahí, flipándolo?... Pues así todo el rato. Para cualquier persona sensata, un despido supone algo traumático y un reseteo brutal, para alguien con un cerebro arado como el mío, y con tendencia a la extrapolación, al trauma y al reseteo se añade una oportunidad peligrosa para contemplar realidades que antes no me paraba (tanto) a escrutar. Y sacar conclusiones…
    Este verano he visto cosas que vosotros no creeríais (no quiero decir dónde, ni cuándo, ni de quién porque despistaría la línea argumental principal y sólo añadiría especulación genérica)... He visto una axila en cuyo interior podía rodarse un capítulo entero de El Hombre y la Tierra con toda su flora y fauna autóctona... Yo estaba sentada en un local, inmersa en este nuevo tempo lento de parada del que te he hablado, absorta hasta las trancas en la contemplación de una persona que iba y venía a pocos metros de distancia de mí. Me había llamado muchísimo la atención la rotundidad de sus formas, que transportaba con cierta osadía de una parte a otra del local. Sus ojos verdes, los labios bien dibujados, su gesticulación vigorosa, y su maravilloso descaro al hablar, dos o tres notas por encima de la media, me tenían hipnotizada. En ese estado de semi-idiotez, de repente, la persona, levantó el brazo para rascarse una oreja, con un gesto amplio y despreocupado y entonces… ¡Bummmmmm! A pesar de la prudente distancia que nos separaba pude notar la onda expansiva que salió de allí abajo y verla acercarse a mi nariz. La suerte que tuve fue que, como todo sucedía a cámara lenta, me dio tiempo a esquivar con la cabeza y poner mi pituitaria a salvo de ser depilada por aquella llamarada de ‘Eau de Sobac’ agosteño. Y seguí mirando aquel hueco oscuro que me dejó al descubierto...
    Fue sencillamente espectacular, de repente lo vi TODO en aquella hendidura axilar. El diámetro del sobaco sería de unos dos o tres centímetros, pero el espacio cósmico estaba ahí, sin disminución de tamaño. Vi el populoso mar, vi el alba y la tarde... Vi una plateada telaraña en el centro de una negra pirámide, vi un laberinto roto (era Londres)… ¿Londres?... Ups, esto no es mío. ¡¡¡Perdón, Borges!!!... Por utilizar el nombre de El Aleph en vano. Lo que vi fue un disco duro marca Toshiba, vi los originales de los papeles de Bárcenas y los sobres llenos de pastuki, vi los trajes de Camps, y los millones trincados de la visita del Papa a Valencia y el ERE de Canal 9, y vi los contratos de Noòs y a Urdangarín partiéndose la caja en Suiza, y a Rita Barberá cortando limón… ¿Tú ves como tengo el cerebro arado?... Por cierto, ¿qué día es hoy? 

    22 responses to “Los viernes al sol

    1. Este Invierno los viernes serán más soleados y los lunes más sombríos. Aunque cantidad no es igual a calidad (en lo que a tiempo "soleado" y "sombrío" se refiere), eso no reza para las/los "grandes" y su "pequeña gran hambre", devorando el tiempo, el destino y el sentido de los anhelos imposibles y los sueños perdidos. ¿Ser o no ser?, ¿qué sentido tiene?, acaso mejor estar sin ser, en el centro de la paradoja, contemplar el sol de medianoche mientras caminamos por el sendero que discurre entre el "aqui" y el "alli".
      Qué alegría tenerte de nuevo con nosotros, es como la calidez en la cara del sol del mediodía de Otoño.
      Un fuerte abrazo
      Javier

    2. El mercat laboral fa molts anys que ha canviat (desgraciadament) i no sols són els pares i avis els que encara pensen en "un treball per a tota la vida". Molts dels que ara esteu perdent la feina després d'anys d'estar treballant heu de pensar que és molta -moltíssima- la gent que, sent grandíssims professionals, porten 15 o 20 anys estant més temps aturats que treballant i, quan treballen, mai -MAI- han sabut el que són unes vacances pagades, unes hores extres, una paga extraordinària o simplement un sou acord a la seua valua.
      Gent que no ha tingut mai eixa sensació de recuperar el temps perquè la premura, la recerca d'opotunitats, els projectes fallits o el simple remordiment de no estar treballant, els impedeix gaudir d'eixe temps lliure.
      Vinc a fer este comentari perquè són molts els que han gaudit d'una vida laboral plena i estable que, en fer-se miquetes ara, viuen la nova situació primer, com una cosa exòtica o anecdòtica que t'obri els ulls ("fascinant"), per a passar després a sentir-se com tocats per una injusta maledicció.

      No vull recriminar-te res amb este escrit. Simplement he tingut la necessitat d'escriure estes línies i ha estat al teu bloc. Mil disculpes.

      Ànim amb la vostra nova situació. Una abraçada.

      1. Moltes gràcies, Gavi, per la lectura, i moltes més per compartir el teu punt de vista, que és molt enriquidor. No em sent gens recriminada, m'agrada molt que deixeu comentaris i els vostres parers sempre obrin el focus del tema que propose :-)) Pel que fa a la fascinació: apareix al text perquè tinc una tendència natural a la ficció des de menuda, la qual cosa també m'ajuda en determinats moments (a banda de que sòc guionista). Conec de què em parles, i, per compartir, et diré que abans d'aprovar la meva oposició al 1989, ja duia 10 anys treballant en empreses privades, on també tenia vacances, o no, com tu dius. Sòc, a més, filla de llaurador i de una dona molt valenta que va obrir una tenda al meu poble perquè el meu germà major i jo poguerem estudiar. En sa mai els vaig vore descansar més de dos dies seguits. El post està escrit des de l'optimisme i amb la intenció de generar-ne també. Per a mi, estar a l'atur no és un exotisme, és una injusticia, m'han fet fora d'una empresa pública on m'havia guanyat el dret a treballar; però preferisc guardar-me la rabia i la impotència per a casa i compartir la part 'fascinant' amb la gent que llig i que, segurament, ja en té prou també amb els seus problemes. M'agradaria molt que tornares un altre día, i que deixares el teu salut. Una abraçada gran.

    3. Mira que sempre m'he considerat "comedidu" amb les paraules emprades a l'hora de comentar o xerrar, però, ara, meravellat i postrat davant el teu post (postrat, ve de post, segur! que no prostrat, que ve de pròstata), diré un OSTIAPUTA! Que espero resumeixi el que vull expressar, com el millor dels millors comentaris.

      M'he sentit tant empàtic i proper amb el que descrius, que al mateix temps es veu claríssim que el teu present i futur, és i serà brillant.

      Comentari a part: De com l'atur et fa viure escenes Matrix.

      Moltes gràcies! Jordi

    4. Et comprenc perfectament Fani, jo també vaig veure coses semblants el dia del SERVEF. La veritat em va passar el temps volant observant a la gent.
      Per desgràcia les cares d'angoixa i desesperació donaven un ambient prou depriment.
      Recordava els vells temps, quan treballava a Serveis Generals i anava tots els dies a la mateixa oficina de l'INEM de Burjassot (la mateixa que em toca ara) a portar els contractes de la gent que entrava a treballar en RTVV i veia llargues cues. Pensava jo, que sort he aprovat una oposició i mai hauré de passar per això. Que equivocat estava …

    5. Gust de tornar a setembre per esperar els divendres. Gust de compartir espai amb persones PERSONES, amb les que compartir comentaris intel.ligents. Gust de veure que sóm i tenim fortes conviccions. No van a poder tancar-nos totes les portes, encara que, pot ser, ho intentaríen si pensaren tindre sort de fer-nos callar.
      Força, demà ja és divendres.
      Un bes ben fort, Fani, a tú i als que esteu en situacions injustes. Ja saps, a ma casa ara tenim una lluïta contra algo més greu. Però ànim a tope. Gràcies i fins demà

    Responder a Fani Grande Cancelar la respuesta

    Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *